Mongologuejant (17/06/2011)
COSES QUE M’INDIGNEN
Hola bona nit a tothom una vegada més a la nit del riure.
Porto uns dies que estic indignat. Sí sí. Indignat. Per què? Doncs no ho sé… més o menys com els que hi havia a plaça Catalunya. Sabeu com va començar tot el moviment dels indignats? Jo crec que van ser uns guiris que no trobaven plaça a cap hotel i van decidir acampar allà, segur que eren bellíssimes persones però com que eren alemanys semblaven enfadats… (parlar en Alemany) i clar la gent ho va veure i va pensar, aquests tius estan indignadíssims, i en realitat l’únic que demanava el guiri era que la seva dona li passés la sal. I així va començar tot. Però en fi, jo no em vull posar en política. Deia al principi que estic indignat però per altres motius…
Primer estic indignat perquè de moment totes les empreses per les que he treballat han estat sempre... diguem-ne que no gaudeixen de bona acceptació social.
A la primera, només de dir el nom a la gent li entren ganes de suïcidar-se tirant-se a les vies del tren, m’estic referint a la RENFE, la única empresa que és notícia quan va bé. Extra! Extra! Ayer no hubo ninguna incidencia! I tu pensant, me la suda ahir, ahir era diumenge… avui que és dilluns i està plovent ja saps que no arribaràs mai més a casa teva… que quan hi ha una averia, que sol ser sempre, passa el següent: tu vas amb tren, s’atura enmig d’un túnel (fins aquí normal), però quan portes parat quinze minuts comences a preocupar-te i al cap d’una estona et dicen “por causa de una averia este tren estara parado hasta que pueda moverse) i tu, no fotis… o quan estàs a l’estació esperant el tren quan portes més d’un quart d’hora esperant que aleshores sona per l’altaveu una persona que els trens van amb retard… i tu, no si ja m’havia donat compte… però si una cosa em fascina de la RENFE no és l’empresa en sí sinó… què coi passa amb alguns usuaris del tren? Tinc la teoria que hi ha una fauna específica “renfil”.
Primer tenim els més comuns… els zombis. Gent que agafa el tren per anar a treballar però que encara no s’ha llevat. Pots arribar a interactuar amb ells, però no t’enteraràs de res. En segon lloc tenim els que no són zombis, és a dirs els morts reals, no muertos vivientes, sinó muertos muertos, però morts de son. Són els que estan clapats que vénen de parades llunyanes i clar acaben per dormir-se… vénen de parades tan llunyanes com Blanes, Mataró, o parades que no has sentit mai cabrera, Premià… bàsicament totes les estacions que no estiguin en el teu recorregut. Doncs aquesta gent, la que està dormint jo crec que tenen un dispositiu ocult en alguna part del cos que quan arriba la seva parada, plinc! Es desperten, s’aixequen i marxen. Jo un dia estava intentant seure en un lloc de quatre que quedava un lloc lliure al costat de la finestra, i, primer que estava rodejat de zombies, i en els altres tres seients hi havia morts de son. Clar, jo al estar despert tenia més reflexes que els zombies i vaig arribar abans a poder entrar, però com sóc patós de mena vaig ensopegar amb les tres persones caient-me sobre seu, la motxilla per allà… i res, que ni es van immutar, això sí, va arribar la parada i, plinc! Es va aixecar un i es va pirar i jo darrere seu, que se li havia quedat enganxada la meva motxilla… i a més a més els morts de son, perdoneu que insisteixi tan amb aquest grup però es que tenen tela… vosaltres els heu vist dormir? He vist pallassos pel carrer o cobradors del Frac amb més dignitat que ells, inclús aquests cotxes de tres rodes grocs plens de guiris que circulen ara tenen més dignitat, els heu vist? Són horribles, per déu… doncs deia, els morts de son amb aquella boca oberta i la baba, que un dia tenia davant una noia que quan es va despertar es va donar compte que l’estava mirant i em va dir vergonyosa, “és que tinc problemes d’insomni” i jo si… i dues càries també… en fi, seguint amb la fauna de la RENFE, tenim una espècie que, tot i que hi és durant tot l’any… incrementa el seu número a l’estiu. M’estic referint als guiris. Els reconeixereu de seguida, són les úniques persones porten mitjons i sandàlies… un dia jo vaig veure una guiri que estava tremenda. Li vaig fer un repàs de dalt a baix, m’estava posant tot palote mentre baixava la mirada fins que vaig arribar als peus i vaig veure les sandàlies amb mitjos i jo ala! La meva líbido a pendre pel sac… Doncs aquests éssers que com a mínim podrien tenir la decència de no anar deixant les seves mudes de pell al tren, que un cop vaig pujar a un vagó de tren i entre el calor que feia, la sorra de platja que havien desprès i la increïble quantitat de pell morta… em pensava que estava dins d’un terrari… dic, joder, m’he fotut al toca-toca del museu de la ciència. I això que si toques a un guiri es morirà de dolor perquè aquelles cremades no són normals… jo crec que els passatgers del Hindenburg estaven menys cremats (El Hindenburg va ser un dels últims Zeppelins Nazis de transport de persones ja que es va cremar l’any 1937… es que no sabeu res eh?) ejem ejem Wikipedia! Ejem ejem… doncs aquella gent va acabar millor que els guiris d’aquí. I per últim tenim a la meva espècie preferida, per això me l’he deixat pel final, crec que la paraula que millor defineix aquesta xusma és… “xusma”. Doncs la xusma que habita a la RENFE normalment són gent de la “España profunda” amb profunds problemes d’audició i és per això que parlen a crits o escolten les músiques del seu mòbil a tot volum, però això últim no ho fan per sordesa, ho fan per altruisme, perquè tothom pugui gaudir de la seva música… el reggaeton. Bé potser aquí m’he passat, no és música en absolut. En fi, jo no sé què li passa pel cap a aquesta gent… bé sí que ho sé, el problema és que no els passa res pel seu cap… no com al president Kennedy… doncs, la xusma de la RENFE no només tenen problemes d’oïda sinó que a més a més tenen problemes de vista. M’explico. Estava jo estiuejant a Madrid a casa dels meus cosins, pujo al tren, jo amb quinze anys, tot cofoi amb una samarreta de Iron Maiden recent comprada, explorant el món de la bona música i sentat a un seient del tren tornant a casa dels meus tiets. Un “xusma” veig que ve cap a mi i em diu “qué coño miras? Eh?” i jo… nada nada… “además de heavy, catalán!” i jo… “cómo l·lo ha sabido que llo era catal·lán?” res, que casi em menjo una surra. I aquest problema no l’he tingut un o dos cops sinó tres. Xusma que em ve i em diu, qué coño miras? Ten cuidao eh? Que un dia que m’ho van dir vaig contestar pero qué cojones tengo yo en la mirada? Hay algo en mi mirada? I ell, nada ladrón… i jo: Ladrón? Si, que me has robado el corazón… Xusma.
En fi, aquest és el tipus de gent “especial” que et pots trobar a la RENFE, Zombies, morts de son, guiris i xusma… bé i la gent normal a la que jo anomeno simplement bestiar.
Abans de tot aquest rotllo etològic… anava a dir antropològic però no ho he trobat adient (etològic, que estudia el comportament dels animals, és que no sabeu res eh? Quan de mal ha fet la LOGSE) ejem ejem Wikipedia! Ejem ejem…
Doncs abans us comentava que he treballat per empreses que no cauen simpàtiques al públic. I la següent empresa en la que he estat és: Círculo de Lectores! Fins que em van donar pel Círculo…
Quan vaig començar a treballar per círculo de lectores ja vaig adonar-me que alguna cosa no anava bé. Vaig anar a l’edifici central a firmar el contracte i ja em va estranyar que l’edifici central fos una catedral gòtica. Però per dins era com una planta d’una empresa tan normal… les persones amb túniques vermelles quasi passaven desapercebudes. Quan vaig firmar el contracte es va cremar i autodestruir i la persona que me’l donava reia d’una manera molt malèfica… més o menys així… (riure malèfic) i després em va dir, la teva feina consistirà en vendre llibres però sobretot en fer socis als clients robant la seva l’ànima… han de ser verges i han de firmar el contracte amb sang d’una cabra sacrificada en un altar que hi ha al magatzem... jo clar, no li vaig donar molta importància a tot allò… com sóc heavy.
Durant el temps que vaig estar a la llibreria m’ho passava molt bé, no venia quasi ningú i tenia temps per ordenar els llibres i posar en ordre el magatzem, en resum, em passava tot el putu dia al Facebook…
La veritat és que vaig aprendre molt sobre llibres aquells mesos, vaig descobrir que alguns són més grans que els altres, alguns tenen dibuixos d’altres no… n’hi ha que tenen més pàgines, n’hi ha que tenen menys… però el que realment em fascinava era la secció infantil.
Oh, la meravellosa secció infantil. Un dissabte a la tarda quan els pares van a donar un tomb i tens a sis o set criatures traient els llibres, obrint els llibres, embrutant els llibres, menjant-se els llibres! I jo, nen ! que no et donen de menjar o què? I el pobre nen ple de mocs va marxar plorant… bé però el que realment m’agradaria destacar de la secció infantil són uns llibres que s’han posat de moda últimament, em refereixo als llibres amb pàgines amb olors. Jo aquí tinc una teoria… l’he desenvolupat mitjançant la observació i el pragmatisme de la comprovació empírica, pura inducció lògica. Anem pas per pas que no heu entès res del que he dit… (puta LOGSE):
Primer vaig observar que molts nens venien desesperats preguntant per llibres del Gerónimo stilton… “tienes el último del stilton?” i jo, crec que no… cómo que no? Necesito el último de stilton, lo necesito ahora!
El segon pas va ser comprovar què tenien aquells llibres, i vaig veure que tenien pàgines amb olor… si… vaig pensar, huele a Colombia pura… clar que els nens volien llibres del Stilton, joder. Que vaig anar a una discoteca a vendre “llibres” i em vaig forrar, i a més va de conya perquè els pares estan orgullosos de tu, “ay, mi hijo últimamente le ha dado por la lectura que da gusto” i el fill “si que da gusto si que da gusto” després vaig descobrir que no només hi ha Stilton, es veu que també hi ha un que es diu Bat-Pat i fins hi tot de Bob esponja… diuen que el de Bob esponja és una droga més dura més com Speed, només cal veure la sèrie… un dia un nen va venir a la botiga i em diu, pst, tienes Stilton, bat pat o bob esponja. I jo, si, tengo los tres, pues dámelos los tres… i jo, no es un poco arriesgado? I el nen, yo me meto toa!
Ja que estic parlant de llibres infantils, crec… aprofito per comentar un trauma infantil meu, crec que alguns són terribles i no ens adonem que són tremendos. M’explico: la caputxeta vermella, tothom sap la història, el llop es menja l’àvia i a la caputxeta vermella i després un llenyataire mata el llop obre la panxa i les dues surten vives. Aquest conte no és per nens, per favor… i el summun, les set carretes: aquest conte ja és lo més gore que he vist mai, ni holocausto caníbal eh? A les set carretes, el llop es menja sis cabretes i quan està dormint la mare i la última cabreta van i li obren la panxa, evidentment les sis cabres estan vives, cosa que segueixo sense entendre, joder… però no contentes amb això les cabrones de les cabres li foten dins del llop sis pedres i li tornen a cosir la panxa, sort que tothom sap que els llops tenen un son molt profund, segur que devia ser usuari de la RENFE. Doncs això li obren la panxa i li omplen de pedres i li cusen, si això no és lo més gore que he vist mai no he vist res…
Doncs si senyors aquestes són les empreses per les que he treballat amb aquest historial em fa por pensar quin serà el meu següent ofici… àrbitre? Advocat? Funcionari?
La veritat és que tinc molta por… fa més por que que la teva parella digui… no m’ha vingut. Jo vaig tenir una nòvia que era molt tonta, guapíssima, però tonta com les sabates. Un dia ve i em diu, carinyo, tinc un retràs i jo no, si ja ho sé que tens un retràs...i em diu, no, que no m’ha vingut, que no ha vingut qui? Doncs la regla, i jo, ah, saps que l’embaràs és l’excepció que confirma la regla? De lo atrapada que es va quedar li va baixar de cop. Va ser espectacular.
A veure, que em perdo… al començament del començament parlava sobre les coses per les que val la pena anar d’acampada… vull dir, indignar-se, ara faré una petita traca de temes:
Els fruitis! No he entès mai per què si es diuen fruitis un dels personatges principals és un punyetero cactus. Un cactus i un fill de puta perquè es passa tota la sèrie donant pel sac a la pinya, que per cert és diu gazpatxo… (Morinho, por què?) i la noia aquella que s’ho hauria de fer mirar, sempre amb la mateixa roba ja estiguin per casa o a l’Antàrtida… i si aquesta noia veu a fruites parlar i moure’s ja m’agradaria a mi llegir els mateixos llibres que ella…
Els flotadors de les piscines públiques! Els heu vist mai? Bé canvio la pregunta… heu tocat mai un flotador d’aquells? Són més durs que una barra de pa de fa tres dies o que la porra d’un mosso, que curiosament no es diu porra sinó defensa… què irònic eh? Doncs aquests flotadors jo crec que són un perill, hosti, t’estàs ofegant, lluitant per sobreviure i de sobte el socorrista et llença el flotador que com et doni al cap ja no hi haurà socorrista que et salvi, excepte que sigui Pamela Anderson.
Uf, si hi ha una cosa que m’indignava profundament era l’anunci dels plastidecors! Crec que no hi ha un anunci més fals en tota la història de la televisió... us recordeu? Plastidecor, no se ensucian, se puede borrar, no se rompen, plastidecor! Es que s’hi van lluir eh? Tot al revés. Se ensucian, no se puede borrar, se rompen y saben fatal, bé això últim m’ho va dir un amic eh? Bé de fet no, però és que jo era molt curiós i em pensava que el color taronja era... bé de taronja... i no, no ho era, però ja posats vaig comprobar tots els plastidecors no tinguessin algun gust especial... sí aquell dia vaig cagar un arc iris... una merda d’arc iris per això.
Què més? Ah sí, hi ha una altra cosa que m’indigna bastant... crec que tots els amics, totes les persones d’un cercle social determinat haurien de reunir-se un dia i decidir una cosa molt important dels aniversaris dels components... en el moment que es canta el “aniversari feliç” el moment del “et desitgem...” aquí!, què diem? Tots? O el nom del que fa anys... no, és que és un moment molt patètic, vull dir, la gent baixa el volum, uns diuen una cosa, uns altres diuen una altra, i alguns estan cantant el “anys i anys per molts anys” del club super 3... què de fet, és la millor però només serveix per nens de fins a 3 anys... i a Sergio Ramos.
Autoescola. Hi ha moltes coses de les que podria parlar aquí però ho deixaré per un altre monòleg... però sí comentaré dues coses. Primer m’indigna seriosament una señal que vaig veure una vegada que deia... bé espeera, ho explicaré d’una altra manera... crec que un dia es van reunir els de la DGT tot preocupats perquè la gent que condueix no fa cas de les senyals de trànsit. I estaven tots allà rumiant i a un se li va acudir una senyal que diu “respeten las señales, gracias” i jo pensant, ostres, hauré de respectar-les, però també crec que si una persona no respecta les senyals de trànsit habitualment i veu aquesta senyal, què farà? En fi. L’altra cosa que no acabo d’entendre de les senyals és aquella que posen a les entrades dels túnels marcant l’alçada màxima que pot tenir el vehicle... per què no les posen abans?
I ja per acabar amb els temes que m’indignen parlaré sobre els refranys, què collons passa amb els refranys?
No els entenc. A veure, no sé ni com començar...
He estat invesitgant sobre el tema a veure si trobava algun refrany divertit. no n’he trobat cap, però sí que he pogut classificar-los una mica.
Aigua cau, senyal de pluja; un refrany, díga-li... obvi. Aquest se’l deuria inventar un home del temps.
A Cubelles amb els anys els joves es tornen vells... er... hola? No clar, aquí som eternament joves i brillem com els de crespusculo... que ara que hi penso, la paraula crespúsculo té molta lògica que hi apareguin la paraula PUS i la paraula CULO perquè veient aquesta peli acabes sentint el mateix.
A panxa plena no hi entren penes... un refrany que agafa un altre caire si ho diu un valencià.
I què vol dir, en casa del herrero cuchillo de palo…? És que els herreros usan cuchillos? Què passa? Estan forjant ferradures dels caballs a cops de ganivet? I si a casa del ferrer tenen el ganivet de fusta a casa del fuster que tenen, cuchillo de acero? Almenys té lògica, nosé, pot afilar fustes.
I el de trencar una llança a favor d’algú. Aquest sí que no l’entenc i m’indigna, m’indigna profundament... Pues joder, en tot cas em cargaria la llança del meu enemic, no? No la del meu colega...
Oh, hi ha un refrany que odio en concret... “de lo que se come se cría” mentira! Mentira, porto deu anys en una dieta a base de botifarra i bé...
En fi, només una última cosa sobre els refranys, què és aquesta jerga tan antiquada…? trencar una llança, casa del ferrer… jo crec que s’hauria d’actualitzar els refranys, fer servir alguna cosa més moderna... no sé per exemple “en casa del informático, Windows vista...”
I aquestes són les coses que m’indignen, direu, xorrades? Doncs sí... però és que jo sóc un home simple d’impulsos primaris... menjar, ara, dormir... una mica com en Kubiac de Parker Lewis... uf, això és més vell que l’IDDQD... perdoneu aquesta pretèrica traca de frikismes molt antics que segurament no conegeu, especialment les persones de disset anys, o de divuit com en marc... penso que les persones hauríem de ser com els bonobos, mireu, els bonobos són un tipus de ximpanzé petit en que el seu comportament social es basa en la còpula... quan tenen una discussió, sexe, quan es saluden, sexe, quan es reconcilien, sexe... bé així que ja sabeu noies, sempre han dit que sóc molt mono... no, però ara en serio, la vida està plena de coses per indignar-se... però hi ha maneres i maneres de mostrar-la, n’hi ha que mostren la seva indignació acampant durant dies, n’hi ha que quan s’indignen profundament callen o tot el contrari criden molt, i molt fort però no diuen res, com els d’intereconomia... i n’hi ha que com jo, que quan s’indignen escriuen un monòleg... un monòleg que espero que no us hagi indignat i si no, ja sabeu, aneu al decathlon que en realitat són els únics que s’estan forrant amb això dels indignats.
Gràcies.
