Següent paraula...

TARDOR!

Afegeixo un dibuix que vaig fer ahir :)

Nuvolada

Sempre he cregut que el núvols tenen vida: ja poden venir els científics amb les seves cabòries i teories, ja, que no em convenceran pas! Si els féssim gaire cas –als científics- els humans hauríem de tenir forma d’ampolla perquè ens diuen que som fets aigua a l’entorn del 85 o el 90 % i, si això fos veritat, no estaríem tant lluny dels núvols, oi? ..i si nosaltres tenim vida, perquè ells no? o és que els arbres no neixen, s’alimenten, creixen, es reprodueixen i moren? que no els passa el mateix als humans? ..fins i tot n’hi ha que els diuen que “són de bona fusta” o que “són ben plantats” ..i d’aquells altres humans –precisament els més feliços- que els diuen que viuen en un núvol? Noo, no estem tant lluny d’ells, oi?

El poema “Cant de maig, cant d’alegria” del Joan Maragall, en un dels versos diu:

Passen núvols corrent i somrient,

regalant aigua i raigs de sol lluent

damunt les roses vermelles, ja totes badades.

Sobre els plans reverdits hi corre el vent

i es mouen els blats verds i les gentades

cridant coses alegres i furioses...

Costes avall degoten neus foses.

Ara l’estem cantant amb el cor de cambra, la música és de Cristòfol Taltabull, és preciosa i descriptiva, puc garantir que els núvols prenen vida pròpia!

Fixem-nos amb l’alegria dels núvols que passen ”content i somrient” i regalant aigua i raigs de sol, Mmm, de vegades penso: Qui fos núvol! Us imagineu passant pel damunt de tot, veient-ho tot i sense fronteres, de vegades amb calma tranquil·la i d’altres a velocitats inimaginables.

Hi ha ocasions, però, que mostren la seva faç més negre i temible, aquella que fa que la gent alci la vista al cel i es quedi mig esporuguida; de ben segur que no saben que el núvols tenen dues cares; la negra que veuen els humans des de sota i els cau l’aigua al damunt, i la blanca i radiant que només veuen els ocells més forts i valents que hi volen pel damunt..

Qui fos núvol per passar pel damunt de tots i sense barreres.. qui fos núvol per veure, allà on estigui, la meva filla cada dia.

Núvol - entrada 1

Tothom sap que els núvols són de caràcter més aviat indiferent en repecte a la seva relació amb els humans. Tant els fa que t'hagis deixat el paraigües, que si tenen ganes de descarregar ja pots anar-t'hi posant fulles. Però de vegades hi ha casos que es surten del que seria habitual. Tal és el cas del meu amic Guifré, el qual m'explicava l'altre dia com, sense solta ni volta, es va trobar enamorat d'un núvol. Es veu que solia anar a jeure a la muntanya, i des del seu lloc preferit espiava el cel i els seus habitants. Un dia va adonar-se que el núvol que avui se li feia en forma de conill, era el mateix gos-perseguint-se-la-cua que havia vist ahir, que l'ós de peluix del dia anterior i molt probablement totes les formes que havia vist en força temps. Aquest pensament el va afalagar; no tothom té el seu núvol particular, dedicat a la seva única distracció. Va picar-li l'ullet i en donar-li les gràcies, es va transformar en una massa incerta que ell ràpidament va interpretar com un cor de cotó fluix. I així m'els vaig trobar, en Guifré i el seu núvol, tot cofois sota un cel radiant. En mostrar el meu escepticisme (jo això de les relacions humà-massa vaporosa no ho veia molt clar) em va fer callar ràpidament. "Que potser vols que plogui un altre cop? Au, no me la posis trista tu ara". Jo vaig fer mutis per fer-lo feliç, però dins meu pensava que el meu amic s'havia trastocat del tot. De totes maneres, la llavor de la curiositat ja havia estat plantada i mentre mirava de reüll cap al cel, no fos cas que un altre cúmulus perdés l'oremus, vaig dirigir-me cap al infame lloc de la muntanya on tot havia començat. Quina va ser la meva sorpresa quan en arribar-hi no vaig trobar ni rastre de núvols! En canvi, el que sí que vaig sentir era la veu del vent... lamentant-se de que el seu estimat l'havia abandonat tot i els seus esforços durant mesos de cridar-li l'atenció fent formes als núvols per a la seva única i exclusiva gaudia!

Inici del projecte

Ei, papa!
Al final ho he fet, veus? L'he titolat "Relats de Mitjanit" pq coneixent-nos, segur que acabarem escrivint a altes hores de la nit, com sempre! Som gent ocupada i a més a mes és el moment d'inspiració màxima!

Això funcionarà així. Cada setmana, un de nosaltres dos escull una paraula i hem d'escriure un relat (mínim) que hi tingui relació.

Ara mateix et poso com a co-autor del blog per a que puguis accedir-hi i escriure tot el que vulguis! Espero que d'aquesta manera ens poguem mantenir més en contacte i que, al mateix temps, pulim una mica les nostres llengües i habilitat literària. Dic jo que podem escriure en la llengua que ens faci més gràcia, tu pots fer-ho en francès, català i castellà i jo ho faré en anglès de tant en tant també (potser en japonès? -amb una traducció, eh!-).

Bé doncs. La paraula per la setmana que ve serà... "núvol". A veure què podem fer!

Mariona.