Nuvolada

Sempre he cregut que el núvols tenen vida: ja poden venir els científics amb les seves cabòries i teories, ja, que no em convenceran pas! Si els féssim gaire cas –als científics- els humans hauríem de tenir forma d’ampolla perquè ens diuen que som fets aigua a l’entorn del 85 o el 90 % i, si això fos veritat, no estaríem tant lluny dels núvols, oi? ..i si nosaltres tenim vida, perquè ells no? o és que els arbres no neixen, s’alimenten, creixen, es reprodueixen i moren? que no els passa el mateix als humans? ..fins i tot n’hi ha que els diuen que “són de bona fusta” o que “són ben plantats” ..i d’aquells altres humans –precisament els més feliços- que els diuen que viuen en un núvol? Noo, no estem tant lluny d’ells, oi?

El poema “Cant de maig, cant d’alegria” del Joan Maragall, en un dels versos diu:

Passen núvols corrent i somrient,

regalant aigua i raigs de sol lluent

damunt les roses vermelles, ja totes badades.

Sobre els plans reverdits hi corre el vent

i es mouen els blats verds i les gentades

cridant coses alegres i furioses...

Costes avall degoten neus foses.

Ara l’estem cantant amb el cor de cambra, la música és de Cristòfol Taltabull, és preciosa i descriptiva, puc garantir que els núvols prenen vida pròpia!

Fixem-nos amb l’alegria dels núvols que passen ”content i somrient” i regalant aigua i raigs de sol, Mmm, de vegades penso: Qui fos núvol! Us imagineu passant pel damunt de tot, veient-ho tot i sense fronteres, de vegades amb calma tranquil·la i d’altres a velocitats inimaginables.

Hi ha ocasions, però, que mostren la seva faç més negre i temible, aquella que fa que la gent alci la vista al cel i es quedi mig esporuguida; de ben segur que no saben que el núvols tenen dues cares; la negra que veuen els humans des de sota i els cau l’aigua al damunt, i la blanca i radiant que només veuen els ocells més forts i valents que hi volen pel damunt..

Qui fos núvol per passar pel damunt de tots i sense barreres.. qui fos núvol per veure, allà on estigui, la meva filla cada dia.